Racó de lectura · 2 de Febrer de 2016. 13:15h.

La cara fosca de l'anarquisme

En un país en el que l’Ajuntament de Barcelona dóna suport a la querella contra els aviadors italians que van bombardejar Barcelona durant la Guerra Civil, l’historiador Federico Vázquez Osuna acaba de publicar un llibre extraordinari: “Anarquistes i baixos fons” (L’Avenç).

No és que jo estigui contra l’acció de la justícia, però atès que els aviadors supervivents feien de soldats, hi havia una guerra pel mig i alguns freguen o superen els 90 anys d’edat no sé si estaran a temps. A més, si comencem a voler fer seure a la banqueta a tots els aviadors que van bombardejar la població civil durant el segle XX haurem de jutjar també els d’Hiroshima i els de Dresde. Encara que aquests eren dels nostres.

Perquè l’autor -doctor en història i màster en criminologia, tot ajuda- fa una radiografia del moviment anarquista que tanta força va tenir a Catalunya als anys 30, exactament fins els Fets de Maig del 37. En acabar de llegir les 250 planes del llibre surts convençut que no eren uns “combatents de la llibertat” com sovint se’ns ha volgut vendre, sinó sovint criminals de la pitjor mena. Òbviament, sempre hi ha excepcions.

Com adverteix a la introducció: “els personatges més extravagants i excèntrics van aconseguir un gran poder polític, sindical i social, que sovint va redundar en el seu estatus econòmic” (Pàg 20). De fet, no es van moderar ni amb l’adveniment de la República la qual cosa va ajudar també a la seva fi: “podia ser el moment propici perquè molts anarquistes modifiquessin la forma d’actuar que havien observat durant la monarquia, però no fou així i en comptes de temperar les seves accions violentes davant els conflictes socials, van radicalitzar-les” (pàg 33).

L’obra s’endinsa, doncs, en moments claus d’aquell període com l’assassinat dels germans Badia, l’alliberament de reclusos de la presó Model, el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, la Columna Durruti -que militarment va ser un fiasco- l’assassinat de quaranta-quatre germans maristes per l’atemptat contra Josep Andreu Abelló, llavors president del Tribunal de Cassació de Catalunya.

Com resumeix l’autor: “molts personatges tèrbols van assumir responsabilitats polítiques”. Pel llibre, en efecte, desfilen individus que van tenir molt de poder durant aquells anys -fins i tot sobre la vida de les persones- com Justo Bueno, Dionís Eroles, Aurelio Fernández, el Cojo de Málaga i d’altres. Fins i tot hi ha un apartat biogràfic al final de l’obra.

El propi Avel·lí Artís-Gener, Tísner, explica al seu primer volum de memòries (Pòrtic, 1990) que els anarquistes el volien pelar -sí que ho van aconseguir amb un altre periodista: Josep Maria Planas- i que anys després, esclatada la guerra, es va trobar al front d’Aragó el citat Justo Bueno “el xòfer del cotxe amb el qual havien comès l’assassinat dels germans Badia!”. “Quina manera tan idiota d’acabar la guerra -va pensar- convençut que em pelaria”, afegeix (pàg 215).

A més, Federico Vázquez Osuna -Alcaudete (Andalusia), 1964- encara que es va doctorar per la UB sembla haver-ho fet a Oxford. El llibre inclou, amb meticulositat anglosaxona, més de 400 notes a peu de pàgina amb totes les fonts consultades. Fa anys vaig llegir un llibre sobre Josep Pla en el que, a banda de convertir-lo en un sobiranista convençut, no hi havia ni una sola nota.

Val a dir que tampoc és el primer en endinsar-se en aquest terreny perillós, políticament incorrecte. Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya i Font, Joan ja ho va fer fa anys amb “La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939)”  (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1989). N’hi ha prou per consultar l’obra per adonar-se’n que, al bàndol republicà, també es van fer matances.  Al segon volum trobes, entre els afusellats o passejats, víctimes tan innocents com pagesos o comerciants.

El desaparegut Josep Termes, (1936-2011) Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2006, i Arnau Cònsul també van calcular (“La Guerra Civil a Catalunya 1936-1939, Pòrtic 2008) que durant la guerra van ser “assassinades a sang freda” uns 8.600 persones (pàg 46).

Mentre que l’historiador Miquel Mir també ha analitzat episodis concrets -com el l’esmentat assassinat de germans maristes- a “El preu de la traïció: La FAI, Tarradellas i l'assassinat de 172 maristes” (Pòrtic, 2010). Cosa que crec que li ha valgut algun disgust per la responsabilitat, ni que fos per omissió, del mateix Govern de la Generalitat o dels partits. La República no va ser el paradís que sovint ens volen vendre. Sobretot en temps de guerra.

Però el senyor Federico Vázquez Osuna té encara un altre mèrit en els temps que corren -quan d’una banda i altra estiren la història com si fos un xiclet-: ell és historiador. Només historiador i intenta explicar el que va passar sense afegir-hi ni un gram més de sal o de pebre. El pròleg, per si algú té la temptació de situar l’autor a la dreta o l’extrema dreta, és de l’exfiscal en cap del TSJC, José María Mena. /Una ressenya de Xavier Rius

1 Comentaris

#2 josep miquel, calella, 08/03/2016 - 12:14

Comenta "per adonar-se´n que al bàndol republicà també es varen fer matances". Sembla que ho acabi de descubrir (i aquest "també", quin alcanç tè? ). Els que als anys 40 erem petits vàrem sentir explicar moltes coses i del meu poble podria esmentar noms dels que feien les pasejos i robatoris.