Racó de lectura · 10 d'Octubre de 2017. 09:58h.

La IV República Catalana

Com que la IV República catalana sembla imminent, m’he afanyat a llegir el llibre de Xavier Deulonder Les Repúbliques Catalanes (Llibres de l'Índex) encara que sigui del 2014. Deulonder és minuciós i enciclopèdic com un historiador anglosaxó. Amb notes a peu de plana. Cita sempre les fonts.

A més, ho sap tot: des de la numeració ordinal dels monarques hispànics -no s’espantin- durant els segles XVI, XVII i XVIII. Fins el nom de pila de l’italià que va trair Macià a Prats de Molló: Ricciotti. Sembla un plat de pasta. O que al setge de Perpinyà -deu mesos entre novembre del 1641 i setembre del 1642- es van produir casos de canibalisme. Pensava que aquestes coses només havien passat a Leningrad en plena II Guerra Mundial.

Per això voldria aprofitar aquest columna no només per elogiar el seu llibre sinó per donar-li també les gràcies pels seus articles a e-notícies. Una cosa no treu l'altra. Confesso que tinc pendent, d'altra banda, el seu volum sobre Els nazis a Catalunya. Des de fa massa temps perquè és del 2007. Hauré d’espavilar. Deulonder fa fins i tot servir la forma antiga de "portantveu" enfront la de més moderna de "portaveu", que s'ha acabat imposant gràcies a TV3.

Però el més important de tot és que és un patriota de pedra picada. No com jo que aixeco sospites de ciutadanejar, de cobrar del CNI o de Foment -ja m'agradaria- o de ser un talp de la Guàrdia Civil. De col·laborar -en definitiva- amb le pèrfida Espanya. Crec és dels que no és perd cap edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada.

Això no l’impedeix, tanmateix, dir les coses pel seu nom. És el que haurien de fer els historiadors i els periodistes. Sobretot en els temps que corren. Per exemple, més enllà de l’aurèola d’herois que se’ls hi ha volgut donar als segadors -sospito que hi contribueix la coneguda pintura d’Antoni Estruch que il·lustra aquesta columna- explica que eren “gent habitualment conflictiva” i que “no foren pas vistos com una força patriota sinó com uns rebels perillosos”.

O que la rereguarda republicana durant la Guerra Civl -malgrat la visió idíl·lica que volen transmetre alguns- va ser una “cadena d’assassinats, atracaments, robatoris i pillatges sense precedents en la història de Catalunya”. Sempre hem descarregat la culpa en els “incontrolats”, però el dia que algun historiador fiqui fil a l’agulla tindrem més d’una sorpresa.

En fi, no sé com sortirà la IV República catalana. Els que tenen la paciència de seguir-me -gairebé massoquisme- ja saben que sóc dels pessimistes. Fins fa poc creia que hi havia tres opcions: bé -independents i reconeguts per la comunitat internacional-, malament o fatal. Crec que ara anem definitivament cap a la tercera opció.

Però és que els auguris no són bons. La República de Pau Claris va durar una setmana: del 16 al 23 de gener del 1641. Com que les tropes espanyoles estaven pels encontorns de Montjuïc, el temps que vam trigar en demanar la protecció del rei de Fança, aleshores Lluís XIII. També va ser mala sort perquè els soldats del marquès de Los Vélez van ser derrotats contra pronòstic. La historiografia espanyola considera que això va ser decisiu perquè la guerra s’allargués dotze anys.

Malauradament, la iniciativa de Pau Claris -que va morir un mes després, diuen que probablement enverinat- només va servir per descobrir que els francesos eren pitjors que els espanyols. A la Catalunya Nord encara ara ens en podrien fer cinc cèntims.

El resultat final va ser la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya. Tampoc és d’estranyar perquè va haver-hi un rei, Joan II, que va empenyorar ambdós comtats per poder pagar el conflicte contra la Generalitat durant la Guerra dels Remences (1462-1472). Quan poses la llaminadura a la boca és molt dificíl després oblidar-se’n.

La segona República catalana, la de Macià, va durar tres dies. El temps que trigaren tres ministres enviats per Madrid -dos d’ells catalans: Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer- per ensibornar-lo. El tercer era un catxondu malagueny, Fernando de los Ríos, que amb el seu gracejo també devia col·laborar-hi.

Potser Macià, que va traspassar dos anys després, ja no estava en les seves plenes facultats físiques i mentals. Toni Soler explica en un altre llibre -el seu sobre el 14 d'abril (1)- que el president anava per Palau amb una taca a l'americana, cosa inaudita en una personalitat que havia tingut formació castrense. Macià era un senyor.

Val a dir, nogensmenys, que va proclamar la República catalana “com Estat integrant de la Federació Ibèrica”. Com tres anys més tard faria Companys. El Pacte de Sant Sebastià signat per tos els republicans tampoc ho preveia.

Precisament la tercera va ser encara més efímera que la segona. La del 6 d’octubre del 34 va durar amb prou feines unes hores. Les que va necessitar el general Batet, un altre català, per acabar amb la revolta. Catalunya és un poble que tendeix a la flamarada, al foc d'encenalls. Una revolta és una revolució frustrada.

Hem acabat mitificant Comanys gràcies a una mort digníssima, però allò va ser una insubordinació en tota regla. L’objectiu, l’autor ho explica bé, era donar suport als miners d’Astúries els quals volien “instaurar un règim comunista”.

Potser a la llista hauríem d’incloure la primera República espanyola perquè al cap i a la fi va ser un invent de dos catalans. El primer president fou Estanislau Figueras i el segon Pi i Maragall, ambdós nascuts a Barcelona.

Però el que va començant ser una república federal va acabar, en uns mesos, sent una república centralista. Si a Espanya no hi ha federalistes és, en bona part, pel mal regust de boca que va deixar aquella primera experiència.

Entre els experiments esmentar igualment el projecte de constitució provisonal de la república catalana impulsada per Macià durant un viatge a Cuba a finals dels anys 20 i coneguda com Constitució de l’Havana. En aquest cas havia de ser una “república tècnico-democràtica-representativa”. Santiago Vidal, ara desaparegut en combat, es va quedar curt.

El llibre dóna doncs -en només 137 planes- una visió general del catalanisme durant tots aquells anys. A mi em recorda un altre que vaig llegir de jove. El de Borja de Riquer Regionalistes i nacionalistes, 1898-1931 en aquella col·lecció mítica de Conèixer Catalunya. Encara que, amb el temps, l’autor em va caure del pedestal.

Deulonder no amaga res. Tampoc episodis sobre els quals sovint passem de puntetes com la rivalitat entre Macià i Daniel Cardona, l’afer Revertés o les interioritats del Comitè Central de Milícies Antifeixistes les sigles del qual, ves per on, coincideixen amb les de la Corpo: CCMA

Però la lectura de l'obra deixa una pregunta inquietant: si la primera república va durar una setmana, la segona tres dies i la tercera unes hores. Què durà la quarta?. Personalment sempre he defensat que el sobiranisme -que ara ha degenerat en processisme- hagués tingut més opcions si hagués estat monàrquic. Al capdavall els canadencs i els australians també tenen rei. Al capdavall, els indepes han acabat enviant cartes a Felip VI a última hora. A veure si sona la flauta o hi ha un miracle.

 

(1) El 14 d'abril. Macià contra Companys, La Butxaca, Barcelona 2011

0 Comentaris

Publicitat