Racó de lectura · 30 de Gener de 2017. 07:26h.

La política, per altres mitjans

Que en un país com aquest en el què l'últimes gestes militars han estat una guerra civil, el desastre del 98 i una retirada a batzegades del Sàhara en plena dictadura és gairebé una gesta que hi hagi una editorial d'història militar com edicions Platea que porten ja cinc anys al peu del canó. Mai millor dit.

I, per descomptat, els hi mou només el plaer de la història. Són capaços de publicar tant les memòries del general Raus -al què Manstein li va encarregar intentar alliberar Stalingrad des del sud- a les de George Patton, que quan va arribar al Rhin pixar desafiant mirant cap a l'altra riba, encara en poder dels alemanys.

Un dels autors més precisos de l'editorial és el nord-americà Robert M. Citino, professor d'història a la University of North Texas. Autor de “La Wehrmacht se retira. Luchando una guerra perdida, 1943”. Feliçment ser l'any del principi de la fi del III Reich després d'El Alamein i Stalingrado: les derrotes de Tunísia, de Sicília, de Kursk. Ja no hi hauria marxa enrere.

Citino, que és autor de mitja dotzena de llibres, descriu les batalles amb la precisió de l'Estat Major alemany. Se sap fins el nom del general que manava un panzerkorps o fins a una panzerdivision. A les pàgines dedicades a la batalla de Kursk, per exemple, posa alemanys i soviètics cara a cara, però després t'explica també els errors i com uns es van encallar contra les defenses dels altres.

De fet, el senyor Citino no ho sap però ha escrit un manual de lideratge. Si Clausewitz deia que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans convindrem que la política és com la guerra però sense sang. No s'espantin, és com el futbol on 22 -25 si comptem a l'àrbitre i els liniers- persegueixen el poder en forma de pilota per donar-li una pallissa al rival.

Per què els nord-americans, en efecte, es van sobreposar a la derrota del pas de Kasserine ?. Molt senzill perquè fins llavors havien estat manats per un inútil, el general Fredendall, que es va fer construir un búnquer a 160 quilòmetres del front.

Eisenhower va decidir enviar llavors a dos dels seus millors generals: el ja esmentat George Patton i Omar Bradley, que van demostrar que no hi havia res de dolent en les tropes americanes que "un sòlid lideratge no pogués arreglar" (pàg. 164). Doncs això.

L'autor utilitza, a la resta de capítols, la mateixa rigorositat. Així vam assistir a la desbandada dels italians a Sicília o els titubejos de Hitler amb Kursk -per sort no va fer cas a Manstein i va retardar l'operació un parell de mesos- com si estiguéssim a la temuda Cau del Llop, la Wolfsschanze, a Prússia Oriental .

Només els autors anglosaxons com Robert M. Citino -i alguns germans- són capaços de fer un llibre d'història de 400 pàgines -en la seva versió en castellà- en què hi ha més de 700 notes a peu de pàgines. I m'estalvio la bibliografia, per no haver de explicar-la. Citino ho sap tot. / Xavier Rius

0 Comentaris