Publicitat
Racó de lectura · 13 de Setembre de 2019. 10:03h.

A Carmen Balcells, que està en el cel

Un llibre és bo quan produeix una reacció fisicoquímica al lector. Que és el que em va passar a mi amb l'obra de Xavi Ayén "Aquellos años del boom" sobre els autors llatinoamericans que van viure a Barcelona durant els 60 i 70. Debate acaba de publicar ara una segona edició -la primera és del 2014- corregida i ampliada.

Poc després de la seva lectura havia quedat jo amb un col·lega a la Diagonal i em vaig acostar fins a l’Agència de Carmen Balcells. Simplement volia agrair al seu fill el que havia fet la seva mare per la literatura en general i per la cultura catalana en particular. Sí, dic catalana.

No vaig passar de la porta, és clar. Però tinc proves fotogràfiques que corroboren la meva afirmació. Espero que em perdonin la indiscreció. Aquí estava jo al vestíbul davant d'una imatge gegant de Carmen Balcells -que il·lustra aquest article- i envoltat de fotos d'autors de la casa. Pla en un racó encara que en tots els luxes.

40594-65663-screensnapz034.jpg

44181-1918-screensnapz033.jpg

 Una secretària em va atendre molt amablement però em va dir que el senyor Luis Miguel Palomares estava reunit i no podia atendre’m. Ni falta que feia. No volia molestar. Tenia bastant amb que li transmetessin el missatge. A més devia pensar que era un altre boig. N’hi ha tants últimament.

De fet la meva admiració per Carmen Balcells ve de lluny. No només per la seva tasca editorial -¡va convertir Barcelona a la capital del boom! - sinó pel seu caràcter tot i que de vegades, pel que sembla, era d'empenta. Tots els grans homes o dones tenen, de vegades, caràcters forts.

Encara recordo una entrevista que li va fer el mateix Xavi Ayén a La Vanguardia -va sortir el 22 d'abril del 2010- en el seu retir espiritual de Santa Fe de Segarra. ¡Vorejava els 80 anys i estava pensant en fer un hotel de luxe al seu poble natal !. Crec que el projecte s'ha quedat a mitges. Fins i tot comprar el Teatre Principal !, que encara llangueix.

28445-81535-screensnapz035.jpg

L'autor no furga en la vida privada però tampoc oculta res: les neurosis de José Donoso, els excessos alcohòlics de Sergio Pitol, els vaivens sentimentals de Vargas Llosa o els professionals de Carlos Barral -el PSC ho va acabar col·locant al Senat crec que per motius de supervivència econòmica-.

En fi, els que vulguin saber el famós cop de puny de Garbo a Vargas Llosa el llibre inclou la teoria més plausible. També altres aspectes dramàtics com que a Carlos Fuentes se li van morir dos fills "un de la sida i un altre per sobredosi" (1) i que, segons tots els indicis, Cortázar va morir també per aquesta malaltia, tot just coneguda en aquesta època.

Potser el més curiós, al meu parer, és que García Márquez i Vargas Llosa eren llavors d'esquerres, molt d'esquerres. La qual cosa no els impedia viure a la zona alta de Barcelona -a Sarrià! - i mantenir un prudent silenci sobre la dictadura de Franco. Potser estaven massa acostumats a dictadors.

"És curiós que de tota aquella agitació política -recorda el propi autor- es centrés, sobretot a l'estranger, és a dir, García Márquez mai es va destacar com antifranquista" (2). L'obra també explica que "bevia sobretot xampany, però havia de ser boníssim" (3).

Gabo fins i tot vestia amb un granota blava d'obrer abans de posar-se a teclejar. Un dia va anar a posar benzina amb el seu BMW -un cotxe de luxe en aquella època a Barcelona- i l'empleat li va dir: “quin cabró ha de ser el seu cap per poder comprar-se aquest cotxe" (4).

Tot i que em lliure jo de criticar un home que, segons explica la llegenda, va haver d’empenyorar la màquina d'escriure per poder menjar abans del triomf de “Cien años de soledad”. Estic a favor de recompensar l'èxit i l'esforç.

En fi, per una vegada no volia parlar del procés sinó d'un llibre però vaig a acabar amb una última reflexió. A Carmen Balcells, ara, no li donarien la Creu de Sant Jordi per mala catalana. A qui se li ocorre promocionar la literatura hispanoamericana des de Barcelona!

El tripartit es va concedir el 2006 -si no recordo malament ja anava en cadira de rodes- però sembla que Pujol no va tenir temps de donar-li en 23 anys. Benaurats tots els mals catalans com la Carmen. D'ells serà el regne del cel. I sóc agnòstic.

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat