Publicitat
Racó de lectura · 27 de Desembre de 2022. 08:14h.

Els viatges de Jorge Bustos

Jo em pensava que la literatura de viatges havia mort.

Per què llegir un llibre si internet et permet viatjar a qualsevol lloc?

Des del sofà de casa pots consultar la wikipedia, endinsar-te a google maps o veure el paisatge a vista de dron.

Bé, bàsicament perquè l'ull de l'escriptor veu més que el del lector.

És el que passa amb “Asombro y desencanto” de Jorge Bustos (Madrid, 1982).

Els sonarà el nom perquè -a més de cap d'opinió d'El Mundo- és col·laborador de la Cope, Telecinco i La Sexta.

Mitjans tan dispars són, sens dubte, una garantia.

Encara que per als que som de la generació de Kennedy, haver nascut l'any de la victòria del PSOE és gairebé insultant.

Per molt que els 40 siguin ja època de la maduresa.

L'obra (Libros del Asteroide, 169 páginas, 18 euros) recull dos viatges que va fer a l'autor i que van ser publicats abans a les pàgines del diari.

Un a la Manxa l'agost del 2015 després de les empremtes d'un altre de semblant d'Azorín cent anys abans i, per descomptat, de Cervantes.

La Manxa és un territori tan mític com Macondo, Yoknapatawpha o per mi, Galitzia.

Em refereixo a la Galitzia als confins de l'Imperi Austrohongarès, no a la Galícia espanyola.

El millor és que aprofita per donar pinzellades d'actualitat com quan l'informen que un retaule policromat “es va cremar” durant la Guerra. Només, és clar.

En llenguatge col·loquial en diríem calbots.

“Ja sabem que no les va cremar Franco: senyora, vostè pot dir qui va ser, que no reobrirem un debat caïnita ara per això”, s'aventura a explicar l'autor.

L'altre és a França el desembre del 2019.

Jo, que visc a tres-cents i escaig de quilòmetres de la frontera, em sorprèn que digui -només començar- que “em dirigeixo a França perquè no la conec i no s'ha de viure sense conèixer França”.

Com si fos una obligació.

Però té part de raó encara que Madrid estigui més lluny.

No en va Rusiñol, Utrillo, Picasso, Miró o Josep Pla –del qual parlarem després– van passar per París.

París era la Meca cultural.

Per això m'agraden aquestes frases esmolades com el cisell: “Un francès ha estimat sempre la seva pàtria (…) l'ha estimat més que altres estimen els seus països”.

“Espanya ha donat novel·listes excepcionals però no una novel·lítica excepcional”.

“França mai no deixarà de ser catòlica, sobretot quan blasfema”.

Per citar-ne només tres a poca distància una darrere l'altra.

Sense oblidar, tampoc, les indirectes sobre la realitat:

“Imaginar aquí una armilla groga enfurida és una aporia”.

O “és inconcebible, si ho penses, que França no tingui rei. Però més inconcebible és que ho tingui Espanya”.

El recorregut, en aquest cas, és de sud a Nord: Bordeus, Bretanya, Normandia, París i després el descens.

No els cito més perquè tinguin ocasió de llegir el llibre.

Tot i que he de confessar que en ressenya tan favorable influeix també el fet que l'autor citi Pla onze vegades.

M'ha arribat a l'ànima.

A l'època actual són mals temps per a Pla i per al seny a la Catalunya actual.

Raó de més.

Publicitat
Publicitat

0 Comentaris

Publicitat